El secret de l’economia de la Xina

El secret de l’economia de la Xina ha estat el de haver sabut passat de ser un gegant agrícola a un gegant industrial i tecnològic en tot just tres dècades. I malgrat que les previsions de creixement per als pròxims anys no són tan espectaculars com antany, l’economia de la Xina promet continuar imposant la seva llei en els mercats internacionals.

L’economia de la Xina és la segona del món, només per darrere dels EUA. Segons diferents previsions i estudis, serà la primera en tan sols uns anys. No és d’estranyar, analitzant el seu imparable ascens i les xifres macroeconòmiques que presenta, en continu ascens des dels anys 80. Ningú dubte que el gegant asiàtic dominarà l’economia mundial en els pròxims anys. Ja en l’actualitat, l’economia de la Xina exerceix un paper predominant en la majoria de sectors econòmics i empresarials del planeta.

És el país de més ràpid creixement econòmic en el món des de la dècada de 1980, amb una mitjana de creixement anual del 10% en els últims trenta anys i el seu PIB és inassolible per a cap altra economia mundial amb gairebé 9,2 bilions d’euros. Ha superat el temporal de la crisi econòmica mundial augmentant el seu PIB en 2014 en un impressionant 7,4%. Això sí el creixement de l’economia de la Xina ha estat el més baix en 24 anys, des que en 1990 la revolta de Tiananmén i la seva repressió van frenar de forma dràstica el creixement de la segona economia mundial. No obstant això, xifres positives i una dada més que envejable per a qualsevol economia -desenvolupada o no- del món que, sens dubte, s’han aconseguit gràcies a una força laboral de 797 milions de persones i una desocupació que només afecta al 6% en un país d’1.344.130.050 de persones.

Per a entendre el secret de l’economia de la Xina cal tenir en compte

Algunes dades de l’ economia de la Xina:

-exporta productes per un valor de 1,8 mil milions de dòlars i

-és líder mundial en una gran quantitat de sectors,

Els sectors principals de l’economia de la Xina són:

-mineria i processament de minerals, ferro, acer, alumini, i altres metalls, carbó;

-construcció de màquines i armaments;

-tèxtils i robes; petroli;

-ciment;

-productes químics; fertilitzants;

-béns de consum, incloent calçat, joguines, i electrònica;

-processament d’aliments;

-equipament de comunicacions, incloent automòbils, trens, locomotores, vaixells, i aeronaus;

-equipament de telecomunicacions,

-vehicles comercials de llançament espacial, i satèl·lits.

Alguna cosa al que, en l’actualitat, cap país en el món pot fer front.

Envejables previsions a la baixa de l’economia de la Xina

Segons un recent estudi realitzat pel Fons Monetari Internacional (FMI), la Xina està a punt de deixar per sempre els creixements superiors al 7%, ja que el PIB s’expandirà menys, malgrat continuar sent molt potent de cara a l’any pròxim i en 2020. Què significa trencar la barrera del 7%? Aquest escenari té un significat simbòlic però no sembla que vagi a fer fallida el model xinès, en el qual el Govern ofereix un creixement econòmic a canvi de l’anomenada pau social. Amb aquest estudi, l’FMI ha avalat la caiguda del ritme d’expansió d’aquesta economia, que es deu al fet que Pequín està canviant el seu model productiu perquè el motor de l’economia sigui el consum intern i no les exportacions, alhora que està frenant l’expansió del crèdit que amenaçava amb recalentar l’economia.

I és que, moltes coses han canviat a la Xina en les últimes dècades. Abans dels plans d’industrialització de principis dels anys 50, en 1949 per exemple, el país era eminentment rural amb un desenvolupament industrial molt deficient i una agricultura intensiva, molt baixes inversions, no hi havia una política hidràulica el que provocava grans fluctuacions entre els anys secs i plujosos i per tant grans desequilibris en els mercats i, tot això, accentuat per una mala xarxa de transports. Segons estimacions de les ONU, en 1947 la renda per càpita xinesa era de 40 dòlars a l’any, la meitat de la renda Índia i molt per sota de la mitjana mundial, entorn dels 250 dòlars. Avui, és la segona potència econòmica del món, malgrat les previsions a la baixa de la seva economia. Quin ha estat i és el secret del seu èxit?

La clau: els anys 90 de l’economia de la Xina

La industrialització del país, basant-se en el model soviètic, va començar en els anys 50 però no va ser fins als anys 70 quan una sèrie de mesures per part del govern van començar a calar en l’economia del país. Mesures basades en la liberalització econòmica de la Xina i l’extensió de la propietat privada en detriment de la pública I és que malgrat el que es pugui pensar la revolució tecnològica no ha estat el detonant perquè el gegant asiàtic tingui un paper més que destacat en l’economia del món. L’explosió econòmica a la Xina ha estat impulsada per la inversió de capital no TIC i la productivitat, veritables secrets de l’expliquen gairebé el 90% del creixement actual del país i amb els quals ha aconseguit desbancar al Japó com l’economia més important d’Àsia i arrabassar-li també el lloc número dos en el rànquing mundial.

Segons un estudi realitzat per la Fundació BBVA i el Ivie titulat “Les fonts del creixement econòmic a Àsia” i que detalla la trajectòria de creixement econòmic dels països asiàtics des de 1960, col·loca a les reformes establertes en els anys 70 pro mercat després de la mort de Mao com l’enlairament total de l’economia d’aquest país. En 1978, es va desenvolupar la descolectivización de la terra i la implantació del sistema de responsabilitat familiar. Això permetia retenir beneficis, al costat del suport públic destinat a estendre les tecnologies en aquest sector. O cosa que és el mateix, la producció estava sotmesa a quotes i preus fixos controlats per l’Estat i la resta es regia pel mercat. La conseqüència va ser la millora de la productivitat agrícola.

Les mesures de liberalització van anar ampliant-se a poc a poc. Ja a la fi dels 80 i principis dels 90, el llançament de l’Estratègia de Desenvolupament Costaner va afavorir la creació de nuclis industrials exportadors. Això va afavorir als inversors estrangers amb la finalitat de facilitar la transferència tecnològica, una tècnica que va acabar estenent-se a altres regions del país i que va suposar un efecte accelerador de l’economia xinesa. L’obertura de la Borsa de Shanghái va ser una altra fita precedent a un període clau per a la Xina: una intensa reestructuració i privatització de les empreses estatals que van començar a ajudar a pujar al país a les primeres posicions mundials i aconseguint que entre 1990 i 1997 la Xina creixés un 10% de mitjana anual.

Amb l’arribada del 2000, la inversió de capital i la millora de la productivitat, fins a un 4,1% anual, van continuar marcant l’imparable ascens de la Xina. Una millora en l’eficiència amb la qual la Xina va utilitzar de forma brillant els recursos de la seva economia. Si en 1980, l’agricultura representava el 36,2% de la seva producció total, segons dades publicades per l’Àsia Productivity Organization, en 2007, a penes representava el 10% i la indústria ja copava el 49,2% d’aquest. Ara només queda esperar com continua aquesta història de fulgurant creixement enmig d’un panorama econòmic mundial tan vibrant com indecís.